spot_img
martes,11,febrero,2025
spot_img
InicioCultura y SociedadCarta homenaje de Paco Ferrandis a Don Pedro Franco

Carta homenaje de Paco Ferrandis a Don Pedro Franco

Aprofitant l'oportunitat que m'han brindat els responsables del nostre Paterna al Dia i als quals per descomptat els quede molt agraït, vull rendir el meu xicotet homenatge a una persona que jo estimava molt i que desgraciadament va morir al seu domicili de Paterna, el dia 4 del passat mes de Setembre.

 

És obvi que es tracta de la figura que encapçala el meu escrit i que d'altra banda també era molt volguda i respectada per molta gent en el poble, sobretot, per aquells que ja han passat la barrera dels quaranta o cinquanta anys.
 
Primer que res vull dir, que encara que tenia la intenció d'escriure esta mena d'obituari, des del mateix dia de la seua defunció, bé per una cosa, bé per un altra, han anat passant els dies i ha pogut més la meua deixadesa, que la meua voluntat. No obstant això, després de llegir les paraules afectuoses que li ha dedicat el seu bon amic d'infància Paco Cervera, en la darrera publicació del Ateneo Cultural de Paterna, m'ha entrat en el cos com una barreja de culpabilitat/deute/nostàlgia amb aquell qui va ser el primer mestre que vaig tindre, a penes vaig deixar les famoses Escoles Nacionals del poble i que no era un altre que el famós D. Pedro Franco Hernández. Un mestre que aleshores dirigia un col·legi a Paterna anomenat Colegio Academia Cumbre, i que va agafar tan bona fama i prestigi de sobte, que tot el món el coneixíem popular i familiarment com: Ca Don Pedro. ¡Sí!, així sense més, a seques, tal com si estiguerem parlant d´un bar o d´una botigueta… 
 
-¿A quina escola va el xic…? – A ca Don Pedro… -¡Ah, bona, molt bona, m´han parlat molt bé d´ell…!
 
A Ca Don Pedro vaig anar des dels 9 o 10 anys fins als 16 o 17 i he de dir, que tant per a mí com per la majoria dels meus amics que també anaven a eixe col·legi, el començament va ser una miqueta angoixant i opressiu, precisament per l'exigència i l'esforç que sempre ens demanava i al qual nosaltres no estavem massa acostumats en Les Nacionals. Després, en passar els primers anys i anar agafant-li, com aquell que diu el fil, sentíem com una espècie d´orgull front alumnes d´altres col·legis, precisament pel fet d´anar a: Ca Don Pedro.
 
Açò que estic contant es una reflexió que ens hem fet en més d´una ocasió els antics alumnes d´eixe col·legi, vist des de l´actualitat. 
 
Des de fa uns quant anys, el meu amic Enrique Casaban i jo, solíem fer-li una visita a sa casa quasi sempre pels Nadals i molt a pesar d´ell, que insistia una i altra volta en què li “baixarem” allò del don, nosaltres sempre li teníem eixe respecte que ens va imposar de menuts i que dus incrustat al cos de per vida, i tornàvem erre que erre al tractament de Don Pedro. De tota manera jo crec que açò deuria ser per que, encara que la diferència d'edat era molta, ell ja ens veuria una miqueta madurs, o com diuen ara “carrosses” i d´eixa manera volia un tracte, diguem, com d'igual a igual.
 
Per a parlar amb propietat del Don Pedro que nosaltres vam conèixer en la seua “salsa”, caldria retrotraure'ns als anys cinquanta del passat segle i al context social que els envoltava, és dir, una educació molt estricta, tutelada i vigilada, unes diferències socials molt acusades, una gran escassesa de qualsevol tipus en la majoria de famílies, que a més estava molt a la vista, i tot açò acompanyat d'una cultura molt elemental i bàsica en la majoria dels nostres pares. Recorde que era molt freqüent allò de: -Don Pedro, li deixe el xiquet en els seues mans, allò que faça vosté ben fet està… Jo sé que vosté el farà un home…
 
I d´eixa manera queies en les seues mans i ell feia i desfeia allò que li semblava millor per la teua educació i per la preparació del teu futur. Vull dir amb això, que havies de fer una barbaritat molt grossa, per qué cridaren als teus pares al col∙legi, si no, podien passar anys i anys sense a penes veure´ls. Simplement compareu tot açò en el sistema educatiu d´ara. Sense comentaris. 
 
Bé, a part de totes estes característiques que podríem dir col·lectives en la societat d´aleshores, estava la personal, o siga, la de la figura de Don Pedro, que per aquella època era una persona afligida sempre d'alguna que altra malaltia, o potser de la mateixa, que es presentava a dos per tres i feia que es passara dies i dies sense eixir de casa per a res. D'ací que la seua vida es concentrara tota en l'ensenyament i com no podia ser de cap altra manera, en la seua inseparable Raquel… Donya Raquel, que per cert sempre estava a l´aguait i procurant per ell.
 
Durant els sis o set anys que vaig romandre en el seu col·legi, en "l'Acadèmia Cumbre", vaig acumular un munt d'experiències, de nous i bons amics, de coneixements, d'educació, però sobretot de d´esforç i treball. La paraula treball era l'obsessió permanent d´aquell home: ens posava deures pel mig dia, deures per la nit, deures pel cap de semana… Segurament que ens transmetia el que per a ell l'era primordial i a més anava lligat a l'educació rebuda dels seus: rectitud, respecte, acatament, educació, ordre i …treball, treball i treball.
 
Amb el pas dels anys i sempre que parlem d'ell els seus antics alumnes (d´això vam tindre l´ocasió fa uns anys, en el dinar-homenatge que li vam ver), com dic, tots hem coincidit en el mateix: a cadascun de nosaltres en els nostres respectius llocs de treball, mai cap encarregat o patró, ens ha cridat a l'ordre, quant a la responsabilitat i la feina es referix.
 
Una altra de les coses que recorde i que va cridar molt la meua atenció, des del primer dia que vaig entrar en les aules d´aquest col·legi… i ací més bé hauria de dir: en l'aula en singular, ja que la classe es donava en una simple habitació de la seua vivenda, com dic va ser, que tot el món llegia unes pàgines del Quixot de la Manxa en veu alta enmig de la classe i que ens anàvem rellevant els uns als altres, més o menys cada 10 minuts. Com podeu entendre, al llarg del curs se li havia donat un o dos repassos a la famosa novel·la de Cervantes, de tal manera que ens sabíem de memòria totes les peripècies i argúcies que van passar junts, l'Hidalgo Quixot i el seu lleial escuder Sanxo. Açò que semblava molt simple aleshores, a mi amb el pas dels temps, m'ha semblat que ha dit molt i bo a favor de Don Pedro.
 
En el recordatori de qualsevol persona volguda i més si ha ocupat un càrrec o treball rellevant o significatiu, sempre se sol tirar flors i exaltar virtuts del susdit. Jo he tingut l'ocasió de tindre moltes converses i molt de tracte amb Don Pedro i a més durant molts anys, tant en el pla personal com en el meu treball i clar està que com tot fill de veí (… en els que per descomptat m'incloc) ha tingut les seues llums i les seues ombres, però si a una persona que ha sobrepassat amb escreix els 90 anys, li sumes les seues virtuts i li restes els seus defectes, i el saldo final és més que positiu, eixa persona des d'on estiga es pot sentir més que satisfet del seu pas per la vida… i jo sincerament crec que aquest és el cas de Pedro Franco Hernández: Don Pedro.
 
No és qüestió ara de fer una relació d'alumnes que hem passat per les seues aules, entre altres coses perquè seria una tasca impossible i a més perquè tinc l'experiència de que, aquell qui es queda dins del tinter per oblit, sempre em crida l´atenció i em dóna, en el bon sentit de la paraula, una estirada d'orelles, però com bé deia, i ara repetisc novament, el seu amic Paco Cervera, en la seua acadèmia es van plantar bons vímets amb els quals després s´han fet bones cistelles: metges, catedràtics, enginyers, empresaris, directius, industrials, mestres, polítics, funcionaris,… i a més, tots ells amb un denominador comú: currants, molt currants.
 
         Bé Don Pedro, o amic Pedro, no vull fer-ho molt llarg, simplement dir-te que sempre te estaré agraït d´allò que feres per mi en la meua infància i en la meua pubertat, però t´agraïsc més si cap, el fet d´haver llegit tots els meus escrits amb molt d´interés, i el preocuparte i demanar-me fidelment tots els anys la revista l´Alborgí, on sempre m´enviaves les teus paraules d´afecte i suport, il·lusionant-me i espentant-me per que tirara endavant en la meua tardana afició literària.
 
Espere que t'hages reunit amb Raquel, perquè d'eixa manera és segur que estaràs en bon lloc, i també espere que continueu amb les vostres xerrades i sobre tot amb la teua voraç lectura en la “mesa camilla”, que es com diríem tu i jo, o a tot cas, com ens “apuntaria” de bona fe el nostre amic Casaban immediatament… i sé que ell ens permetrà la broma: en la “taula de braser”.
 
ARTÍCULOS RELACIONADOS
  1. Agradezco a Paterna al Día, la publicación de esta carta de despedida, que como muy bien dice el coordinador del periódico, se ha convertido en una carta homenaje.
    Un homenaje sincero que estoy seguro suscribimos todos aquellos que hemos paraso por sus aulas en sus más de 65 o 70 años dedicados a la enseñanza. D.e.P.
    Paco Ferrandis

  2. Un saludo.
    Con todos mis respetos, conmigo se porto muy mal en mi niñez, actualmente tengo 48 años, me saque una carrera y soy funcionario, y repito, fue un profesor de su época, fascista,tirano y castigador, y conmigo se porto muy cruelmente.

Dejar una respuesta

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí